L'Última Pregunta

L’última pregunta es va formular per primer cop, mig fent broma, el vint-i-u de maig de 2061, en una època en què la humanitat va trepitjar la llum per primera vegada. La pregunta fou resultat d’una aposta de cinc dòlars amb alcohol de per mig, i va anar així:

Alexander Adell i Bertram Lupov eren dos dels fidels encarregats del Multivac. Sabien millor que ningú què s’amagava rere la immensa i freda faç del gegant ordinador i totes les seves llumetes. Tenien una mínima idea de tot el mapa de relés i circuits que ja feia temps que s’havia estès més enllà del punt en què un sol humà podia comprendre’l tot.

El Multivac s’auto-ajustava i s’auto-corregia. I així havia de ser, ja que cap ésser humà podia ajustar-lo ni corregir-lo prou ràpidament ni prou adequadament; per tant, Adell i Lupov sols es curaven d’aquell gegant monstruós de manera superficial, i millor que ningú. L’omplien de dades, preguntes adaptades a les seves necessitats, i traduïen les seves respostes. Certament, tant ells com la resta de la gent se sentien en dret de compartir i celebrar la glòria del Multivac.

Durant dècades, el Multivac havia ajudat a dissenyar les naus i esbossar les trajectòries que van permetre a l’home arribar a la Lluna, a Mart i a Venus, però més enllà d’això, els pobres recursos de la Terra no podien alimentar les naus. Calia massa energia per a viatges tan llargs. La Terra explotava carbó i urani amb gran eficàcia, però només n’hi havia una quantitat limitada.

Però a poc a poc, el Multivac va anar aprenent per a contestar preguntes més profundes de manera més fonamental i, el catorze de maig de 2061, el que havia estat una teoria es va convertir en un fet.

L’energia del Sol es va emmagatzemar, convertir i emprar directament a escala planetària. Tota la Terra va abandonar la crema de carbó i la fissió d’urani i va prémer l’interruptor que ho connectava tot a una petita estació d’un quilòmetre i mig de diàmetre que encerclava la Terra a mitja distància de la Lluna. Tota la Terra funcionava a base de rajos invisibles d’energia solar.

Set dies no van ser prou per celebrar-ho i Adell i Lupov van aconseguir a la fi fugir de l’atenció pública per a trobar-se en calma on ningú pensaria en buscar-los: a les desertes cambres subterrànies, on parts del gran cos enterrat del Multivac es deixaven veure. Desatès, desocupat, endreçant dades amb clics apagats, el Multivac també s’havia guanyat unes vacances, i els nois ho sabien. En principi, no tenien intenció de molestar-lo.

S’havien endut una ampolla, i l’única cosa que volien fer era relaxar-se en mútua companyia.

–      És increïble si ho penses – digué Adell. La seva ampla cara tenia traces de cansament, i va remenar la seva beguda lentament amb una canyeta de vidre, observant els glaçons movent-se amb malaptesa. –Tota l’energia que vulguem i gratis. Prou energia, si ens vingués de gust, per desfer la Terra en una gran gota de ferro líquid impur, i encara seria poc. Tota l’energia que vulguem, per sempre i sempre més."

Lupov va torçar el cap de costat. Solia fer això quan volia dur la contrària, i ara ho volia fer, en part, perquè ell havia hagut de dur el gel i els gots.

–      Per sempre, no. – va dir

–      Punyeta, pràcticament per sempre. Fins que el Sol s’apagui, Bert.

–      Això no és per sempre.

–      Molt bé, doncs. Milers de milions d’anys. Vint mil milions, potser. Ja estàs content?

Lupov jugà amb els seus cabells amb els dits com per dir que encara quedava més a dir i va fer un petit glopet del seu got.

–      Vint mil milions d’anys no és “per sempre”.

–      Vaja, serà més del que durarem nosaltres, oi?

–      També ho hagués estat amb el carbó i l’urani.

–      D’acord, però ara podem ancorar cada nau per separat a l’Estació Solar, i anar i tornar de Plutó un milió de vegades sense haver de patir pel combustible. Això no pots fer-ho amb carbó i urani. Demana-li al Multivac si no t’ho creus.

–      No cal que li demani, que ja ho sé.

–      Doncs deixa de restar-li mèrit al que el Multivac ha fet per nosaltres. – digué Adell, tot agitat. – Ho ha fet prou bé.

–      I qui et diu que no? Només dic que el Sol no durarà per sempre, és tot el que he dit. Estarem segurs durant vint mil milions d’anys, però llavors què? – Luptov va assenyalar al seu company amb el dit tot tremolós – I no em diguis que ja anirem a buscar un altre Sol.

Van romandre una estona en silenci. Adell es posà el got als llavis de tant en tant, i els ulls de Lupov es tancaren lentament. Varen descansar.

Aleshores els ulls de Lupov es van obrir de bat a bat.

–      Estàs pensant en buscar un altre Sol quan el nostre s’apagui, oi?

–      No estic pensant.

–      És clar que sí. La lògica et falla, aquest és el teu problema. Ets com aquell d’aquella història que el va atrapar la pluja i que va córrer cap a una arbreda per aixoplugar-se. No estava preocupat perquè va pensar que quan un arbre estigués xop, se’n podria anar a un altre.

–      Ja ho entenc. – digué Adell. – No cal que cridis. Quan el nostre Sol s’apagui, les altres estrelles també s’hauran apagat.

–      Hi pots pujar de peus. – va murmurar Lupov. – Tot va començar amb l’explosió còsmica original, fos el que fos, i tot s’acabarà quan les estrelles s’esgotin. Algunes ho faran abans que d’altres. Punyeta, les gegants no duraran ni cent milions d’anys. El Sol durarà vint mil milions d’anys i potser les nanes duraran cent mil milions sent optimistes. Però espera’t un bilió d’anys i tot serà fosc. L’entropia ha d’augmentar fins al màxim, no hi ha res a pelar.

–      Ho sé tot sobre l’entropia. – digué Adell, ple de dignitat.

–      I un be negre.

–      En sé tant com tu.

–      Doncs ja deus saber que tot s’acabarà algun dia.

–      Molt bé. Qui t’ha dit que no?

–      Tu ho has dit, ximplet. Has dit que tenim tota l’energia que vulguem, per sempre. Has dit “per sempre”.

Ara li tocava a Adell dur la contrària.

–      Potser podrem reconstruir les coses algun dia. – va dir.

–      Mai.

–      Per què no? Algun dia.

–      Mai.

–      Demana-li al Multivac.

–      Demana-li tu, al Multivac. T’hi repto. M’hi jugo cinc dòlars que no es pot.

Adell anava prou borratxo per intentar-ho, però prou sobri per formular els símbols i operacions que calien en una pregunta que, en paraules, hauria dit això: «Serà algun dia la humanitat, sense la despesa neta d’energia, capaç de restaurar el Sol en la seva plena joventut fins i tot després de la mort d’aquest?».

O potser es podria simplificar així: «Com es pot reduir en gran manera la quantitat neta d’entropia de l’univers?».

El Multivac va quedar mut. El lent parpelleig de les llumetes va aturar-se, el bruit distant dels relés va parar.

Aleshores, quan els espantats tècnics es pensaven que ja no podrien contenir l’alè gaire més, el teletip adjunt a aquella part del Multivac va donar una sobtada senyal de vida. S’imprimiren cinc paraules: «DADES INSUFICIENTS PER A RESPOSTA SIGNIFICATIVA».

–      No hi ha aposta. – va xiuxiuejar Lupov. I marxaren amb presses.

Al matí, envaïts pel mal de cap i amb la boca pastosa, ja s’havien oblidat de l’incident.

---

Jerrodd, Jerrodine i Jerrodette I i II contemplaven el quadre estelat a la visiplata mentre el passatge a través de l’hiperespai es completà en un lapse intemporal. De sobte, la pols uniforme de les estrelles es convertí en la predominança d’un únic i brillant disc de marbre.

–      Això és X-23. – digué Jerrodd, confiat. Les seves mans primes s’agafaren fort rere la seva esquena i els seus artells es van empal·lidir.

Les petites Jerrodettes, nenes totes dues, acabaven d’experimentar el passatge a l’hiperespai per primer cop a la seva vida i estaven conscients per sobre de la sensació momentània de desorientació. Van ofegar les seves rialles i es varen perseguir l’una a l’altra a la vora de la seva mare tot cridant:

–      Hem arribat a X-23! Hem arribat a X-23! Hem...

–      Silenci, nenes. – digué Jerrodine amb duresa. – N’estàs segur, Jerrodd?

–      De què hem d’estar segurs? – digué Jerrodd, contemplant com es movia el metall immaterial sota el sostre. Anava d’una punta a l’altra de l’habitació i desapareixia a cada extrem de la paret. Era tant llarg com la nau.

Jerrodd amb prou feina sabia res sobre aquell conducte de metall excepte que s’anomenava Microvac i que se li podien demanar preguntes; sobre les energies de les diferents estacions energètiques sub-galàctiques; sobre càlculs d’equacions pels salts en l’hiperespai.

Jerrodd i la seva família només van haver d’esperar i viure als còmodes compartiments residencials de la nau.

Algú li havia dit a Jerrodd que aquell “ac” al final de “Microvac” volia dir “analog computer”, que en anglès antic volia dir “ordinador analògic”, però estava a punt d’oblidar fins i tot allò.

Els ulls de Jerrodine estaven humits mentre s’apropava a la visiplata.

–      No ho puc evitar. Se’m fa estrany deixar la Terra.

–      Per l’amor de déu, per què? – demanà Jerrodd. – No hi teníem res, allà. A X-23 ho tindrem tot. No estaràs sola. No seràs una pionera. Ja hi ha més d’un milió de persones al planeta. Redéu, els nostres rebesnéts hauran de buscar mons nous perquè X-23 estarà sobrepoblat.

Aleshores va fer una pausa per a reflexionar i digué:

–      T’asseguro que és una sort que els ordinadors descobrissin el viatge interestel·lar, tal i com la raça humana està creixent.

–      Ja ho sé, ja ho sé. – digué Jerrodine miserablement.

Jerrodette digué de sobte:

–      El nostre Microvac és el millor Microvac del món.

–      Jo també ho crec. – digué Jerrodd, fregant-se els cabells.

Era realment reconfortant tenir un Microvac personal i en Jerrodd estava content de formar part de la seva pròpia generació i no d’una altra. Durant la joventut del seu pare, els únics ordinadors eren grans màquines que ocupaven centenars de quilòmetres quadrats de terra. Se’ls anomenava ACs planetaris. S’havien anat fent cada cop més grans durant mil anys i aleshores, tot d’una, va arribar el refinament. En lloc de transistors van arribar vàlvules moleculars per tal de que fins i tot el més gran dels ACs planetaris pogués encabir-se en la meitat de l’espai d’una nau espacial.

Jerrodd se sentia realçat, com sempre que pensava que el seu Microvac personal era centenars de vegades més complicat que l’antic i primitiu Multivac que va domar el Sol temps enrere, i gairebé tant complex com l’AC planetari de la Terra (el més gran) que va resoldre abans que cap altre el problema del viatge en l’hiperespai i va fer possibles els viatges a altres estrelles.

–      Tantes estrelles, tants planetes... – va sospirar Jerrodine, abstreta en els seus propis pensaments. – Suposo que les famílies estaran buscant planetes nous per sempre, igual que ara nosaltres.

–      Per sempre no. – digué Jerrodd, amb un somriure. – Tot s’aturarà algun dia, però això serà d’aquí a miliards d’anys. Molts miliards. Fins i tot les estrelles s’esgoten, ja ho saps. L’entropia ha d’anar en augment.

–      Què vol dir entropia, papa? – bramà Jerrodette II.

–      Entropia, reina meva, només és una paraula per referir-nos al desgast de l’univers. Tot s’acaba esgotant. Com el teu robot-comunicador, te’n recordes?

–      No es pot canviar la pila, com amb el meu robot?

–      Les estrelles ja són com piles, bonica. Un cop s’han acabat, ja no en queden més.

Jerrodette I va cridar tot d’una:

–      No deixis que s’acabin, papa. No deixis que s’acabin!

–      Mira quina una n’has fet, ara. – va sospirar Jerrodine, exasperada.

–      Com havia de saber que les espantaria? – va respondre Jerrodd.

–      Demana-li al Microvac. – gemegà Jerrodette I. – Demana-li com es poden tornar a encendre les estrelles.

–      Endavant. – digué Jerrodine. – Això les calmarà. – Jerrodette II també estava començant a plorar.

–      Va, va, precioses. Li demanaré al Microvac. No patiu, que ell ens ho dirà.

Li ho va demanar, afegint ràpidament que volia imprimir la resposta.

Jerrodd recollí la cinta de cel·lofilm i digué animat:

–      Guaiteu, el Microvac diu que s’encarregarà de tot quan arribi el moment, així que no cal patir.

–      I ara nenes, és hora d’anar a dormir. Serem a casa en un tres i no res. – digué Jerrodine.

Jerrodd llegí les paraules del cel·lofilm una altra vegada abans de destruir-lo: «DADES INSUFICIENTS PER A UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA».

Va arronsar les espatlles i va observar la visiplata. X-23 era just al davant.

---

VJ-23X de Lameth va observar els negres abismes del mapa tridimensional a escala reduïda de la galàxia i digué:

–      Estem sent ridículs en preocupar-nos tant sobre el tema?

MQ-17J de Nicron va negar amb el cap.

–      No ho crec. Saps prou bé que la galàxia s’omplirà d’aquí a cinc anys, comptant amb l’actual índex d’expansió.

Tots dos aparentaven poc més de vint anys, i tots dos eren alts i ben formats.

–      Tanmateix, – digué VJ-23X, – em nego a enviar un informe pessimista al Consell Galàctic.

–      Jo no consideraria un informe de cap altra mena. Inquietem-los una mica. Els hem d’inquietar.

VJ-23X sospirà i digué:

–      L’espai és infinit. Hi ha cent mil milions de galàxies per ocupar. Més i tot.

–      Cent mil milions no és pas infinit, i cada cop és menys infinit. Pensa-hi! Fa vint mil anys, la humanitat va resoldre per primer cop el problema d’emprar energia estel·lar i, uns segles després, el viatge interestel·lar esdevingué possible. Van caldre un milió d’anys perquè la raça humana omplís un món petit i, aleshores, només quinze mil anys més per omplir la resta de la galàxia. Ara la població es duplica cada deu anys.

–      Podem donar-ne les gràcies a la immortalitat. – interrompé VJ-23X.

–      Molt bé. La immortalitat existeix i ho hem de tenir en compte. Admeto que això de la immortalitat té el seu costat sòrdid. L’AC Galàctic ha resolt molts problemes per nosaltres, però solucionar els problemes de prevenir l’envelliment i la mort ha desfet totes les seves altres solucions.

–      I tampoc crec pas que vulguis abandonar la vida.

–      Gens ni mica. – respongué sobtat MQ-17J, passant a calmar-se. – No encara. No sóc prou vell, encara. Quina edat tens, tu?

–      Dos-cents vint-i-tres anys. I tu?

–      Encara en tinc menys de dos-cents. Però tornant al que ens ocupava, la població es duplica cada deu anys. Un cop la galàxia s’ompli, n’omplirem una altra d’aquí a deu anys més. D’aquí a cent anys haurem omplert mil galàxies. D’aquí a mil anys, un milió. D’aquí a deu mil anys, tot l’univers conegut. Aleshores què?

–      Com a problema colateral, hi ha el problema del transport. Ves a saber quantes unitats d’energia solar caldran per moure galàxies d’individus d’una galàxia a l’altra. – digué VJ-23X.

–      Molt bon argument. Ara per ara, la humanitat consumeix dues unitats d’energia solar a l’any.

–      La major part es malbarata. Després de tot, la nostra pròpia galàxia genera mil unitats d’energia solar a l’any i només en fem servir dues.

–      És ben veritat, però fins i tot amb una eficàcia del cent-per-cent, només podem aplaçar la fi. Els nostres requeriments energètics augmenten en progressió geomètrica més de pressa que la nostra població. Ens quedarem sense energia encara més aviat que no pas sense galàxies. Bon argument. Molt bon argument.

–      Haurem de construir noves estrelles amb gas interestel·lar.

–      O amb calor dissipada? – demanà MQ-17J amb sarcasme.

–      Pot ser que hi hagi alguna manera d’invertir l’entropia. Li hauríem de demanar a l’AC Galàctic.

VJ-23X no parlava seriosament, però MQ-17J va treure’s el seu contacte-AC de la butxaca i el va posar a la taula.

–      Estaria bé fer-ho. – va dir. – És una cosa que la raça humana haurà d’afrontar algun dia.

Va mirar ombrívolament el petit contacte-AC. Feia uns cinc centímetres cúbics i no tenia res, però estava connectat al gran AC Galàctic que servia la humanitat a través de l’hiperespai. L’hiperespai mateix es considerava una part integral de l’AC Galàctic.

MQ-17J s’aturà per qüestionar-se si algun dia en la seva vida immortal veuria mai l’AC Galàctic. Estava situat al seu propi món, una teranyina de rajos de força que unien la matèria que sorgia de sub-mesons que va substituir les velles i carrinclones vàlvules moleculars. I tot i el seu funcionament sub-eteri, se sabia que l’AC Galàctic feia més de tres-cents metres d’una banda a l’altra.

–      Pot revertir-se l’entropia? – demanà MQ-17J sobtadament al seu contacte-AC.

–      Au, no volia dir que li preguntessis. – digué de sobte, mig espantat.

–      Per què no?

–      Tant tu com jo sabem que l’entropia no es pot invertir. No es pot fer un arbre de cendres i fum.

–      Teniu arbres al vostre mon? – demanà MQ-17J.

El so de l’AC Galàctic els espantà i els emmudí. La seva veu sortí del petit contacte-AC i era fina i bonica. Digué: «NO HI HA DADES SUFICIENTS PER A UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA».

–      Veus? – digué VJ-23X

Tots dos homes tornaren llavors a la qüestió de l’informe que havien de fer al Consell Galàctic.

---

La ment de Zee Prime ocupava la nova galàxia amb un interès fugisser per les incomptables cabrioles dels estels que l’empolsegaven. Aquesta mai l’havia vista. Arribaria a veure-les totes? N’hi havia massa, cadascuna amb la seva càrrega d’humanitat, una càrrega que era gairebé un pes mort. Més i més, la veritable essència humana es trobava aquí, a l’espai.

Ments, no cossos. Els cossos immortals seguien als planetes en suspensió des de feia eons. A vegades tornaven per fer activitat física, però cada cop passava menys. No hi havia gaires individus nous per a unir-se a la gran multitud, però què hi feia? Hi havia poc espai a l’univers per a nous individus.

Zee Prime es despertà del seu son per a creuar-se amb les ínfimes extensions d’una altra ment.

–      Sóc Zee Prime. – digué. – I vos?

–      Sóc Dee Sub Wun. La vostra galàxia?

–      Sols l’anomenem “galàxia”. I vos?

–      Anomenem la nostra d’igual manera. Tothom anomena la seva galàxia “galàxia” i prou. Per què no?

–      És veritat, doncs totes les galàxies són el mateix.

–      No totes les galàxies. D’una galàxia en concret la raça de l’humà ha hagut de sorgir. Això la fa diferent.

–      Però quina? – preguntà Zee Prime.

–      Costa de dir. L’AC Universal ho ha de saber.

–      I si li demanem? Sento curiositat, tot d’una.

Les percepcions de Zee Prime s’aixamplaren fins que les mateixes galàxies s’encongiren i es convertiren en un rerefons molt més gran. Tants milers de milions, totes elles amb els seus éssers immortals, tots amb la seva càrrega d’intel·ligències amb ments que flotaven en llibertat per l’espai. I tanmateix, cap d’elles era única entre totes per ser la galàxia original. Una d’elles ho havia estat, en un passat distant i enterbolit, una època en què era l’única galàxia poblada.

Zee Prime estava consumit per la curiositat de veure aquesta galàxia i va exclamar:

–      AC Universal! A quina galàxia va néixer l’espècie humana?

L’AC Universal ho va sentir, paraula per paraula a través de l’espai, tenia els receptors a punt i cada receptor duia per l’hiperespai cap a algun punt desconegut on l’AC Universal existia a distància.

Zee Prime només coneixia un sol home els pensaments del qual havien penetrat dins la distància sensible de l’AC Universal i ho va descriure com una orbe resplendent d’un mig metre, difícil de veure.

–      Però com pot ser que això sigui tot el que hi ha de l’AC Universal? – demanà Zee Prime.

–      La majoria, – fou la resposta, – és a l’hiperespai. La forma que adopta allà no la puc imaginar.

Ningú podia, doncs ja feia molt de temps, i Zee Prime ho sabia, des que ningú havia pres part en la construcció d’un AC Universal. Cada AC Universal havia dissenyat i construït el seu successor. Cadascun, durant l’existència d’un milió d’anys o més va anar acumulant les dades necessàries per a construir un successor millor i més intricat i capaç en el que se submergirien les seves pròpies reserves de dades i individualitat

L’AC Universal va interrompre les cavil·lacions de Zee Prime, no amb paraules, sinó amb indicacions. La mentalitat de Zee Prime fou guiada entre els densos mars de galàxies i una en concret s’engrandí entre les estrelles.

Un pensament es presentà, infinitament distant, però infinitament clar: «AQUESTA ÉS LA GALÀXIA ORIGINAL DE LA HUMANITAT».

Però era com totes les altres, al cap d’avall, i Zee Prime sufocà la seva decepció.

–      És cap d’aquestes l’estrella original de la humanitat? – digué de sobte Dee Sub Wun, la ment del qual havia acompanyat l’altre.

–      L’ESTRELLA ORIGINAL DE LA HUMANITAT S’HA CONVERTIT EN NOVA. ARA ÉS UNA NANA BLANCA. – digué l’AC.

–      Varen morir les persones que l’habitaven? – preguntà Zee Prime, espantat i sense pensar.

–      UN MÓN NOU, COM ES FA EN AQUESTS CASOS, FOU CONSTRUÏT PELS SEUS COSSOS FÍSICS A TEMPS.

–      Sí, és clar. – digué Zee Prime, però un sentiment de pèrdua el va envair malgrat tot. La seva ment es deixà anar de la galàxia original, la va apartar i els punts que la conformaven es van esvair. No volia tornar-la a veure.

–      Què passa? – digué Dee Sub Wun-

–      Les estrelles estan morint. L’estrella original és morta.

–      Totes han de morir. Per què no?

–      Però quan tota l’energia se’n vagi, els nostres cossos moriran a la fi, i vos i nos amb ells.

–      Trigarem milers de milions d’anys.

–      No vull que succeeixi ni tant sols d’aquí a milers de milions d’anys. AC Universal! Com podem evitar que les estrelles morin?

–      Esteu demanant com es pot canviar el curs de l’entropia. – digué divertit Dee Sub Wun.

I l’AC Universal respongué:

–      ENCARA NO EXISTEIXEN DADES SUFICIENTS PER UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA.

Els pensaments de Zee Prime varen tornar a la seva galàxia. No va donar més opinió a Dee Sub Wun, el cos del qual podia estar esperant a una galàxia a un bilió d’anys llum lluny, o a l’estrella a la vora de la de Zee Prime. Tant li feia.

Descontentament, Zee Prime començà a recollir hidrogen interestel·lar per a construir la seva pròpia estrelleta. Si les estrelles havien de morir algun dia, com a mínim se’n podrien construir algunes,

---

La Humanitat enraonà amb si mateixa, ja que, d’alguna manera, la Humanitat, mentalment, era una de sola. Consistia en un sextilió de cossos eterns, cadascun al seu racó, tots descansant tranquils i incorruptibles, mentre les ments de tots els cossos es barrejaven lliurement en una de sola, indistingibles.

–      L’univers està morint. – digué la Humanitat.

La Humanitat va contemplar les galàxies moribundes. Les estrelles gegants, les que més energia consumien, s’havien esgotat temps enrere, durant el més fosc del llunyà passat. Gairebé totes les estrelles eren nanes blanques, apagant-se fins la fi.

Noves estrelles es feren de la pols interestel·lar, algunes de manera natural i d’altres per artifici de la Humanitat i també s’estaven acabant. Les nanes blanques encara podien col·lisionar entre elles i de la gran força alliberada en podien sorgir nous estels, però tant sols un per cada mil nanes blanques destruïdes, i aquestes també moririen.

–      Distribuïda curosament, dirigida per l’AC Còsmic, l’energia que resta encara a l’univers durarà milers de milions d’anys. – digué la Humanitat. – Però malgrat tot, a la llarga tot arribarà a la fi. Per bé que es distribueixi, per molt que s’allargui, l’energia un cop consumida no es pot restaurar. L’entropia ha d’augmentar fins al màxim.
»No es pot invertir l’entropia? Li demanarem a l’AC Còsmic.

L’AC Còsmic l’envoltava però no en l’espai. Ni un fragment era a l’espai. Era a l’hiperespai i estava fet d’alguna cosa que no era ni matèria ni energia. La qüestió de la seva mida i naturalesa ja no tenia sentit en termes que la Humanitat pogués comprendre

–      AC Còsmic, – digué la Humanitat, – com es pot revertir l’entropia?

–      ENCARA NO EXISTEIXEN DADES SUFICIENTS PER UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA. – digué l’AC Còsmic.

–      Recull dades addicionals. – digué la Humanitat.

–      AIXÍ HO FARÉ. HO HE ESTAT FENT DURANT CENT MIL MILIONS D’ANYS. ELS MEUS PREDECESSORS I JO HEM REBUT AQUESTA PREGUNTA EN DIVERSES OCASIONS. TOTES LES DADES QUE TINC ENCARA RESULTEN INSUFICIENTS. – digué l’AC Còsmic.

–      Arribarà el moment, – digué la Humanitat, – en el que hi hagin dades suficients o el problema és irresoluble en totes les circumstàncies concebibles?

–      NO EXISTEIX CAP PROBLEMA IRRESOLUBLE EN TOTES LES CIRCUMSTÀNCIES CONCEBIBLES. – digué l’AC Còsmic.

–      Quan tindràs prou dades per respondre la pregunta? – digué la Humanitat.

–      ENCARA NO EXISTEIXEN DADES SUFICIENTS PER UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA.

–      Seguiràs treballant-hi? – demanà la Humanitat.

–      HO FARÉ. – digué l’AC Còsmic.

–      Esperarem. – digué la Humanitat.

---

Les estrelles i les galàxies varen morir i varen desaparèixer, i l’espai es va tornar negre al cap de deu bilions d’anys d’esgotament.

Un per un, la Humanitat es va fusionar amb l’AC, cada cos físic va perdre la seva identitat mental en una manera que era més un guany que no pas una pèrdua.

L’última ment de la Humanitat s’aturà abans de la fusió, contemplant un espai que només contenia les restes de l’última estrella fosca i res al voltant tret de matèria extremadament prima, agitada atzarosament pels residus de la calor esvaïda de manera asimptomàtica fins al zero absolut.

–      AC, és la fi? – digué la Humanitat. – No es pot invertir aquest caos per restaurar l’univers?

–      ENCARA NO EXISTEIXEN DADES SUFICIENTS PER UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA. – digué l’AC.

L’última ment de la Humanitat es fusionà i sols l’AC passà a existir en l’hiperespai.

---

La matèria i l’energia van deixar d'ésser i, amb elles, l’espai i el temps. L’AC existia només per l’última pregunta que mai va ser resposta des que, deu bilions d’anys enrere, dos enginyers mig borratxos li preguntaren a un ordinador que era a l’AC molt menys del que un home era a la Humanitat.

Totes les altres preguntes havien estat respostes i, fins que aquesta no es respongués d’igual manera, l’AC no s’alliberaria de la seva consciència.

Totes les dades havien estat recollides. No quedava res.

Però totes les dades recollides s’havien de correlacionar i juxtaposar en totes les relacions possibles.

Es va invertir un interval intemporal per a fer-ho.

I a la fi va passar que l’AC descobrí com invertir la direcció de l’entropia.

Però no hi havia cap persona a qui l’AC pogués donar la resposta a l’última pregunta. No hi feia res. La resposta, per demostració, també se n’encarregaria.

Durant un altre interval intemporal, l’AC va pensar en la millor manera de fer-ho. Amb molta cura, l’AC va organitzar el programa.

La consciència de l’AC s’escampà per tot el que havia estat l’Univers i abraçà el que aleshores era el caos. Pas a pas s’ha de fer.

I l’AC digué: «QUE ES FACI LA LLUM».

I la llum es va fer.

Història original d'Isaac Asimov (1956). Traducció al català d'Andreu Martí (2017).