L'habitació del senyor Roddenberry

La Terra… Es veu tant petita des d’aquí...

Surt la meva nau de nou a l’espai exterior. Som a l’any 2243. El meu nom és Elton R. Shatner, comandant de la nau espacial Pioneer, nau d’exploració a la recerca de fonts d’energia que puguin mantenir a la humanitat uns quants anys més, després de que la darrera font subministrada per la nostra missió s’esgoti. L’home consumeix tota font energètica que se li subministra per tal d’alimentar, no només la seva investigació, el seu avenç, sinó també i en major quantitat el seu oci, el seu entreteniment, els seus vicis, com una bèstia parasital que exhaureix la vida d’arreu on passa, la parca vestida de carn muntant en gossos gegants de metall i complicats motors de curvatura. Dècada rere dècada he servit a bord de la Pioneer amb la falsa esperança de que la nostra espècie evolucionaria, que es convertiria en una comunitat pacífica, exempta de vicis, unida als altres mons de la galàxia i no enfrontada amb tots amb els que té contacte. Malgrat que el meu rang és alt en el control de la nau, no puc evitar pensar que treballo al servei d’un munt de lladres que sotmeten a la resta del món al que fa segles, quan la gent s’interessava pel futur, s’hauria descrit com al “món feliç d’Aldous Huxley”. Temo ja que, malgrat els meus desitjos, res no ens pot salvar, i jo no tinc cap més remei que treballar al servei de la tirania de l’entreteniment i la bona vida desmesurada, tal i com porto fent-ho des dels últims cinquanta-quatre anys. Nogensmenys, temo que aquest cop alguna cosa anirà malament. No és per la nau, ni per qualsevol cosa que ens pugui torbar el nostre viatge. És per mi.

-          Comandant, la Pioneer ja ha sobrepassat l’òrbita de Plutó. D’aquí a aproximadament 13 minuts penetrarem al forat de cuc que condueix al sistema nobulà. – M’anuncia el major Thomas, el meu número dos.

-          Entesos, major. Anunciï a la secció de combat que es preparin per alguna trobada desafortunada. – Replico.

És d’esperar que les naus terrestres no gaudeixen de gaire tolerància als espais no-neutrals. La nostra espècie s’entén com a un imminent saqueig de propietat privada. Malauradament, aquest sol ser el cas. La nostra missió actual consisteix en aterrar al cinquè planeta orbitant l’estrella del sistema nobulà, anomenada pels terrestres com a Nòbul. Ja que ara per ara cap equip científic terrestre havia aconseguit establir comunicació lingüística amb els habitants dels dos planetes habitats del sistema nobulà, anomenats per nosaltres com a Isis i Geb, els noms dels astres del seu territori han estat rebatejats per la nostra espècie. De nou, caient en aquella costum tant humana de voler apropiar-nos d’allò que no és nostre, primer donant-li un nom diferent al que té de veritat i, després, prenent tot allò que en volem prendre sense donar explicacions a ningú.

El pont de la nau roman en silenci, llevat dels diferents sorolls emesos per la maquinària de la nau i de la respiració accentuada de l’alferes Andreiavich, que duu un escafandre d’aïllament bacteriològic degut a la seva grip i a l’absència del doctor Picardo, que ha hagut d’absentar-se de la missió per causes desconegudes. Finalment, arribem al forat de cuc i després d’executar la maniobra per a creuar el forat de cuc sense ésser detectats per l’alt comandament de Geb, creuem. Malauradament, sembla que la nostra maniobra ha estat en va. Una flota de naus isianes i gebianes ens barren el pas a l’entrada en formació ofensiva. És estrany, hem executat la maniobra de forma correcta. Potser ja tenen vigilada l’entrada. Qui sap.

-          Secció d’atac, informe d’ofensives i escuts. – Exclamo pel comunicador.

-          Comandant, estem rodejats i el forat de cuc ha estat bloquejat, no crec que un informe sigui necessari. – M’informa el meu número dos, el major Thomas, al meu costat.

Em quedo momentàniament pensatiu. Una punyada travessa el meu cor com un ganivet rovellat i la meva respiració minva com un globus desinflant-se.

-          Alferes Andreiavich, hiperespai, ara. Maniobra d’Atari. – Dic nerviós.

-          Comandant Shatner, la maniobra d’Atari no em sembla una opció gaire sensata.

-          ¡Ara! – Exclamo cridant.

L’alferes executa l’hiperespai. La nostra nau es desintegra i apareix en un punt aleatori en un radi de 10 anys llum. La maniobra d’Atari, tàctica evasiva d’emergència consistent en el teletransport a sector aleatori, emprat especialment per les antigues naus mineres davant de la col·lisió amb asteroides.

-          Situació, cosmogràfica, major Thomas? – Pregunto, mentre em relaxo lentament.

-          Ens trobem dins de l’òrbita de Nòbul, allunyats del centre, a 1,91 anys llum del nostre planeta de destí, Ra II. La maniobra d’Atari ha consumit el 67% de l’energia de la nau, però tenim prou potència per a penetrar dins l’òrbita de Ra II i obtenir el combustible necessari per a recarregar-la i tornar a la Terra.

-          Afanyi’s, doncs. Ja sap que Ra II té una velocitat d’òrbita superior a 0.5 warp/s, si perdem més temps el perdrem de vista.

Emprenem rumb cap al planeta quan, de sobte, trobem una nau gebiana patrullant al voltant del planeta. La nau es situa en mode tot-gamma i es col·loca en posició ofensiva. Aquella sensació punxant torna al meu cor, lentament.

-          Escuts activats, preparin els míssils! – Bramo mig ofegat. L’alferes Andreiavich obeeix el meu comandament mentre el major Thomas m’observa. Sap que no em trobo bé. Suposo que deu saltar a la vista.

-          Fixin objectiu! – Ordeno entre violents estossecs. Cada cop em sento pitjor.

La nau enemiga ataca. La Pioneer es sacseja com un parapent en una tempesta. Els nostres míssils surten. Tir errat. Com pot ser? Un raig magnètic emergent de la nau gebiana ens inmovilitza. Una altra nau s’aproxima per estribor. Les dues es preparen per a atacar-nos conjuntament.

Es desestabilitza. Calmant, ràpid!

Alliberem un altre míssil. Toquem l’amplificador magnètic de la primera nau i el raig es debilita considerablement.

Vint mil·ligrams de lorazepam! La tensió està molt alta!

La segona nau dispara un làser. Danys greus. No puc respirar.

Perd el pols. Preparin el desfibril·lador, ràpid!

Les dues naus projecten els seus làsers en una orbe prismàtica i carreguen el seu següent atac. Les alarmes de la Pioneer ressonen com crits d’auxili i gemecs de dolor. El major Thomas hiperventila amb els cabells despentinats i intenta mantenir-se al seu lloc. Veig com l’alferes Andreiavich plora a través de la pantalla de l’escafandra. Començo a veure-ho tot borrós mentre cada cop puc aspirar menys aire. (Un dos, tres, carreguin!) Els meus sentits s’esvaeixen (Un altre cop. Un dos, tres, carreguin!) mentre veig com els làsers s’aproximen a una velocitat molt lenta...

Ja està estable. Ha perdut el coneixement.

...

-       -          Senyor Roddenberry, es troba bé? – Li pregunto, un cop veig que és despert.

-          Hem sobreviscut a l’atac? – Pregunto al major Thomas, que sembla il·lès malgrat l’atac anterior.

-          D’això... Sí, senyor, tot està bé. – Li dic, intentant adaptar-me als seus usuals deliris. Se’l veu bastant alegre, tot i que encara una mica intranquil.

-          Com s’ho ha fet per escapar-se, major? La Pioneer ha patit danys molt greus?

-          Senyor Rodenberry, ha patit molt, per què no torna a la seva habitació i descansa? – Li vaig demanar, esperant que quan despertés s’oblidés de l’atac i imaginés alguna altra aventura menys accidentada.

-          És clar, major. Confio en que em rellevarà del càrrec durant la meva absència. Com es troba l’alferes Andreiavich? Millor?

-          Ehm... Sí, és clar, tots estan bé. Va, vagi-se’n a la seva... D’això... A la seva cabina. Ja el despertaré si passa quelcom, d’acord? – Li vaig dir, intentant calmar-lo, mentre l’acompanyava  a l’habitació.

El senyor Roddenberry, un home d’avançada edat, internat en un centre de salut mental en el que cada dia, dins de la seva ment, viu estranyes aventures en el que creiem que és una nau intergalàctica. Jo, Eugene Thomas, en els meus esforços per cuidar-lo en el seu mal, sembla que m’ha agafat tanta dependència que m’ha inclòs dins de les seves fantasies com un dels seus subordinats.

Avui, el senyor Roddenberry s’ha recuperat d’un atac d’ansietat molt greu que ha desembocat en una crisis cardíaca. Mentre era a la sala comú amb la resta dels interns, ell parlava, ordenava a gent que fes coses com preparar míssils i realitzar diferents maniobres, quan ha començat a posar-se nerviós i, progressivament, a patir la seva crisis. Una unitat mèdica l’ha transportat a una de les sales de reanimació del centre, on ha estat estabilitzat mentre seguia creient que tot el que li succeïa era part d’una expedició a l’espai sideral.

A vegades em pregunto si deuen ser millor les seves fantasies o la seva condició real. Qui sap si deu viure en un futur esperançador, amb una humanitat unida, races aliades que s’ajuden mútuament en el progrés... De tota manera, potser en el seu conscient no existeix ja el món real, sinó els seus somnis...

...d’una humanitat unida no es compliran mai, no mentre la meva raça no entengui d’un cop que les seves agosarades i vicioses ambicions no tenen sinó per conseqüència successos com els d’avui. Em tombo al meu llit mentre les llumetes dels diferents comandaments de la cabina fan pampallugues trencant la foscor. Els meus músculs es relaxen, per fi, rebo el descans que necessito. Un dia més a la nau espacial Pioneer. Un dia menys, potser, perquè la humanitat obri els ulls.